divendres, 26 de juny del 2009

L’òpera dels tres rals, de Bertolt Brecht

L’òpera dels tres rals de Bertolt Brecht és una obra triplement satírica. En primer lloc, perquè Brecht va treure la història d’una opereta anglesa del segle XVIII que posava a uns aristòcrates en el lloc d’uns indigents. En segon lloc perquè aquesta òpera no és representable en un gran teatre d’òpera sinó en un cabaret o en un teatre petit, és a dir, ja és una sàtira del gènere operístic. Per últim, la història, satiritza la societat que surt representada. Aquests tres graus de sàtira col·laboren a crear l’esfera que a Brecht li interessa, com veurem més endavant.

Tal com es mostra en alguns poemes de Brecht (“Poema de les cireres”), l’intel·lectual alemany creu, com el Woyzzeck de Büchner, que la moral és un luxe dels qui tenen les necessitats cobertes. És a dir, la necessitat passa per davant de la rectitud moral. Si tens gana i no tens diners, agafa les cireres que necessitis, encara que no siguin teues. El quid, és clar, rau en definir quan pesen més les necessitats que la moral i això només és possible, creu Brecht, en l’anàlisis de les relacions i circumstàncies dels individus (Verhältnise). Aquesta idea es transmet en moltes de les peces dramàtiques de Brecht com l’obra que aquí ens ocupa.

Segons Brecht, les obres de conflictes socials,

a pesar de que los abusos representados son lamentados por los espectadores, raras veces consiguen despertar en la prensa burguesa una discusión sobre estos abusos; las reseñas se mantienen en el marco estético, en ellas se habla de ‘vivencias artísticas’.”1

Això indica que per molt antianestèsica que sigui una obra, per molt que qüestioni els valors d’un o de la societat en què un viu, la realització de l’obra sempre serà més important. Brecht està molt en contra d’això perquè el tema i l’objectiu del teatre no són, en cap moment, agradar o no al públic, sinó inquietar-lo i fer-lo reflexionar.

L’estètica teatral de Brecht respon a l’objectiu del teatre segons Aristòtil. L’objectiu del teatre és la catarsis: en el teatre hom ha de purificar-se emocionant-se. El que Brecht en la seua dramàtica no aristotèlica rebutja és precisament la identificació com a element necessari del teatre. La identificació distorsiona el judici sobre els actes proposats. Per això, en la dramàtica no aristotèlica, no hi ha identificació possible entre l’espectador i personatge. El vincle actor públic-actor és l’explicació de les Verhältnise. Només així hom pot comprendre la base del problema, la injusticia pal·lesa en les relacions socials i moure’s en pro de l’acció.

Amb aquest objectiu, tota arrancada il·lusionista és aixafada: “La ilusión del teatro ha de ser parcial, de modo que siempre pueda ser reconocida como ilusión.”2 Els diàlegs són en algun irrellevants, l’escenografia inapropiada, els actors no han de ser professionals i el desenvolupament ha de veure’s interromput amb cançons, actuacions d’altra índole, fins i tot amb projeccions. Qualquecosa per tal que l’espectador no se senti identificat i sigui constantment conscient que està assistint a una representació teatral.

Per a la suggestió reflexiva —ja hem explicat que intel·lectual i emotiva en tant que impulsora d’acció però en cap cas identificativa o catàrtica— el gènere èpic és ideal i no el gènere dramàtic, que produiria el contrari. En resum, en el teatre èpic l’espectador està confrontat amb l’acció, es treballa amb arguments (i no amb la suggestió), s’analitza l’individu (en el dramàtic es dóna per conegut), els actes esdevenen en corba i no linealment i l’element d’anàlisis és què pot fer l’individu i els seus motius, no què ha de fer seguint els instints. El teatre èpic té un contingut didàctic —que no té el dramàtic— bàsic per a Brecht: “el objetivo de nuestras investigaciones era encontrar los medios capaces de eliminar dichos abusos insoportables.”3

Un dels elements centrals del gènere èpic és el protagonisme d’un heroi. En L’òpera... aquest és Mackie Punyal. En l’èpica, l’heroi representa caràcters atemporals de l’ésser humà, és a dir, naturals i eterns, per això és possible una identificació. En canvi, l’heroi de Brecht ha de ser plenament històric, mutable i variable i plenament individual, “que despiertan más bien asombro que un ‘Así soy también yo’.4 L’actitud de l’espectador no pot sinó ser crítica: les seues circumstàncies no són les nostres. Però en tant que subjecte d’unes relacions i circumstàncies determinades —que l’obra s’esforça per mostrar— l’heroi és subjecte d’unes causes difícils de determinar —les de les circumstàncies— i esdevé així membre d’una classe social que comparteix part d’aquestes circumstàncies. L’heroi èpic és aliè a les voluntats del seu temps5; l’heroi brechtià és precisament permeable a la influencia.

El hombre actual sabe poco sobre las leyes que dominan su vida. (...) Las fuentes de sus sentimientos y pasiones están tan embarradas y turbias como las fuentes de sus conocimientos. (...) Sus ideas de la convivencia con los hombres son confusas, inexactas y contradictorias.6

La distanciació de la representació amb l’acció representada és el mètode que, segons Brecht, obliga a l’espectador a sorprendre’s i preguntar-se del perquè. En L’òpera... tenim un tema de justícia (Justiz). Segons ens indica el monòleg de Mackie en l’escena 9 i la nota per a actors núm. 13, Mackie no veu diferència entre donar feina a un home i assassinar-lo: moralment és el mateix si la necessitat així ho exigeix. És per això que, com indica la nota, creu que es tracta d’un error judicial que se l’acusi. L’exercici del receptor és descobrir quines Verhältnise justifiquen el donar feina a algú o matar algú i perquè un és reprobable i l’altre no si ambdós casos suposen un acte de desigualtat. En aquest cas, l’aparició deus ex machina del final no té res d’absurd conceptual —sí dramàtic o narratiu—: la reina, com tot monarca, recompensa aquells que actuen per l’engrandiment del país, és a dir, que “controlen els mitjans de producció”, que produeixen riquesa. En aquest sentit, no hi ha diferència entre robar un banc que fundar-ne un. En tots dos casos hi ha un enriquiment. És per això que la reina corregeix un error judicial. Evidentment, no fem un elogi de Mackie el Punyal: el que Brecht parodia és la Justicia que té com guia la moral i no les necessitats. I Brecht, mitjançant la distanciació com a mètode, ens fa observar les circumstàncies i les relacions dels personatges, no els personatges en sí.

1 Brecht, Bertolt: Escritos sobre teatro, pg. 27

2 Íb. pg. 31.

3 Íb. pg. 53.

4 Íb. pg. 56

5 [los héroes] se niegan a repetir los gestos que la costumbre, la tradición y, en resumen, los instintos biológicos les fuerzan a hacer.Ortega i Gasset, Meditaciones del Qujote, pg. 106.

6 Brecht, pg. 77.

dissabte, 20 de juny del 2009

La Rosalia

Recordo com si ho visquès ara certa cosa que em cridà molt l'atenció ara ja fa uns quatre anys. Cada estiu, si m'és possible, vaig a passar uns dies amb els meus oncles a Planoles, al Ripollès. És un poblet força maco, ple de pixapins que ho troben idíl·lic i per a ells és indispensable per suportar la vida a ciutat. El poblet consta d'una activitat comercial mínima: una desena de comerços i una sucursal bancària. Dos d'ells són punts clau de la localitat: el bar del casino, local social, on es fa relació social; i la Rosalia, la botiga de queviures, que dóna de menjar i més a tota la gent del poble.

La Rosalia és la dona que porta la botiga. També hi treballa la seua mare, però tothom coneix a la seua filla, potser perquè la mare no para de preguntar-li coses: -Rosalia, on és el sucre morè?; -Rosalia, on són els cartutxos de tinta?. En un habitacle no més gran que un taller de sabateria, la Rosalia té absolutament tot el que hom pot necessitar. Des de tota la premsa diària i periòdica, fins als prodcutes de neteja més específics, passant per varietat de menjars frescos i en conserva, llaminadures i productes d'higiene personal. Crec recordar que li he comprat fins i tot segells.

I si que alguna vegada es baixa a Ripoll per anar a un súper, però la sensació més impactant és que a casa no hi falta de res, que tot el que necessitis la Rosalia t'ho dóna amb un somriure i calidesa. És increible com tanta gent, des dels més petits fins als més grans saben anar a la Rosalia i hi van fins i tot contents. La botiga és el centre del poble. Amb la Rosalia tothom hi confia. Els pares que no deixen sortir els nens sols a Barcelona, els hi envien tranquil·lament. La Rosalia s'enrecorda del nom dels clients i dels nens i mai retorna malament el canvi. Ningú es pregunta: -ho tindrà això, la Rosalia?- Tothom diu: -Anem a la Rosalia a comprar-ho.

La Rosalia amamanta tohtom al poble. Anar-hi a comprar no és una obligació domèstica pesada com és anar al súper. Fins i tot és més divertit que anar al casino. Fer-ho és com fer un pastís amb la mare. Des de primeríssima hora del matí fins al vespre (amb un descans al mgidia), obert tots els dies. És increible la força de treball que té. Hom sap que no li faltarà gairebé de res mentre ella tingui la persiana pujada. El poble es quedarà orfe quan la Rosalia se'n vagi.